El món canvia

De Macià Alorda Rosselló (2003)

Havíem d'escollir un dels tres vídeos, però seguint la recomanació d'en Cesc els he vist tots i la veritat, és difícil triar-ne un (tots m'agraden), així que en faré una espipellada dels tres.

L'any 63 Bob Dylan ja cantava "The Times They Are A-Changin'". Sembla que no param de canviar, només que ara (i supòs que tots estam d'acord) els canvis són més profunds. Les tres xerrades que aquí comentarem fan una reflexió de l'educació actual i proposen canvis atrevits.

En Ken Robinson ja em comença a resultar familiar. A una altra assignatura vérem un vídeo seu (Canviant paradigmes) molt bo, que versava sobre la mateixa temàtica. Precisament a "Ken Robinson says schools kill creativity" fa referència a algunes de les idees que podem escoltar a l'altre, sobre el tractament que actualment es fa del TDAH, apuntant la idea (molt humorísticament, per cert) que potser aquesta patologia està sobrediagnosticada (com alguns metges reconeixen) i senzillament passa que molts joves tenen problemes de concentració davant la quantitat d'estímuls que reben i que resulten ser molt més atractius que els que puguen trobar a l'escola, o que no són els que a ell l'interessen. En aquest sentit, commovedora la història de Gillian Lynne, i una bella mostra que les intel•ligències són diverses, dinàmiques i diferents, com molt bé ens explica en Ken Robinson. Però la crítica més forta, tot i que molt irònicament, és per a l'educació, amb aquesta mentalitat tan purament academicista, fins a tal punt de responsabilitzar-la d'aquesta manca de creativitat tan acusada que ens envolta. Jo no crec que tota la culpa sia de l'educació. Pens que el nin massa sovint deixa de ser artista en fer-se gran (com diria en Picasso), pel sol fet d'educar-lo (tant pares com professors) seguint uns paràmetres excessivament pragmàtics i que nosaltres, adults, pensam que li serviran per a tenir més èxit en el futur. Tenim massa exemples que demostren que això no és així (i més ara on un títol universitari ja no és garantia de trobar feina). És trist que per mor d'aquesta mentalitat tan estricta estem tallant les ales, abocant-los al fracàs, a molt joves amb un gran potencial creatiu. Més encara, ¿per què des de l'escola no es valoren suficientment aquestes qualitats, quan per ventura són les que millor ens ajudarien a sortir de la crisi? Calen idees, innovar, inventar, equivocar-se, arriscar, tornar a intentar, ... Si no apreciam aquestes habilitats i les fomentam des de petits, si no les treballam, si no les practicam, naturalment és perden. Vet aquí el gran error.
Per altra banda, molt agosarada la proposta d'Arthur Benjamin volguent intercanviar el Càlcul per la Probabilitat i Estadística com a fonament de les matemàtiques que s'ensenyen a l'escola. Em fa gràcia perquè aquest és precisament un tema que es troba al final de tots els llibres de text, on molts professors no hi arriben, i si hi arriben ho fan d'aquella manera (a corre-cuita). Els mateixos professors reconeixen la dificultat que suposa el seu ensenyament ja que la intuició en aquest camp ens engana molt. Doncs enlloc d'agafar el bou per les banyes, ho deixam pel final i ja veurem ... Sempre hi seran a temps a aprendre-ho de la vida (equivocant-se, és clar).
Curiosament aquesta mateixa proposta la recull en Conrad Wolfram en la seva xerrada. Sembla que la idea es va madurant, supòs amb la intenció de que vagi calant i preparar-se per fer canvis. Ells com sempre una passa més envant (nosaltres encara parlam de competències).
M'ha agradat especialment la seva explicació (amb algunes idees, per cert, que jo ja recollia just en l'entrada anterior a aquesta) de tot el procés de matematització (entendre el problema, traslladar-lo al món matemàtic, resoldre'l-calcular i traslladar novament el resultat al món real), fent-nos veure la quantitat d'hores que els nostres alumnes inverteixen en fer càlculs (el tercer pas) complicats, cosa que faria molt millor un ordinador, quan els veritables problemes estan en els altres passos, els d'entendre el problema i passar de la realitat a la matemàtica (plantejant les equacions que hauria de resoldre un programa informàtic) i vicerversa. Finalment, m'agrada la idea quan confirma que efectivament el càlcul manual és important per a entendre els procediments i processos d'aprenentage (argument dels qui no veuen amb bons ulls això de deixar aquesta tasca en mans dels ordinadors), però quina manera millor per a fer això que no sia programant? Programar un càlcul, precisament requereix una comprensió absoluta del procediment, i si no és així, no et queda més remei que anar provant fins que ho arribes entendre. Interessant proposta ...